AUTONOMIA I RESPONSABILITAT: QUÈ PODEN FER ELS NOSTRES FILLS?

 PER REFLEXIONAR…

AUTONOMIA I RESPONSABILITAT:  QUÈ PODEN FER ELS NOSTRES FILLS?
 
Quan parlem de l’autonomia dels nostres fills, ens referim a la seva capacitat per portar a terme conductes, activitats o rutines per si mateixos, i a manifestar interès per fer-les.
La capacitat d’autonomia d’un nen depèn de la seguretat que té de si mateix i, per fomentar aquesta capacitat, és necessari que els pares o les persones adultes ens hi impliquem. Ser autònom vol dir fer les coses amb consciència i ser capaços de dur-les a terme per nosaltres mateixos.
D’altra banda, la responsabilitat és un valor que s’afegeix a l’autonomia. Ens permet reflexionar, analitzar, administrar, orientar i valorar les conseqüències dels nostres actes. El sentit de la responsabilitat s’adquireix amb la pràctica i l’experiència i, en la mesura que un nen pugui ser autònom en determinats aspectes, la responsabilitat l’ajudarà a confirmar aquesta autonomia. Els nostres fills hauran de prendre decisions de manera conscient, ja que el que facin els comportarà conseqüències.
Ser autònom significa començar a no dependre tant dels pares: l’infant confia en les seves capacitats, se sent segur i ja no ens necessita per tot (ja vol escollir o vestir -se sol). La nostra funció com a pares és permetre-ho.
Ajudar els nostres fills en el seu procés d’autonomia i donar -los responsabilitats els ajudarà en el seu procés de construcció personal, a tenir uns hàbits saludables i a adquirir una major independència. 

Com es construeix l’autonomia?
Anirem avançant des de la dependència total cap a la seva independència. Els nens creixen i van aprenent de mica en mica a valdre’s per ells mateixos, a ser cada vegada més autònoms i assumir més responsabilitats. L’autonomia en un nen és un procés gradual que dependrà:
   Del moment maduratiu: és a dir, dels recursos que tingui per dur a terme alguna cosa, les
seves habilitats, les seves destreses, etc.
   Dels seus trets de personalitat: timidesa, seguretat en si mateix, atreviment, necessitat d’agradar els altres, iniciativa, etc.
   I sobretot de com els pares som capaços d’afrontar, delegar, renunciar, tolerar i permetre que l’infant vagi assolint els seus petits reptes.
És un procés que implica moltes situacions d’assaig i error, que implica anar endavant i enrere i, sobretot, que implica respectar aquests temps.

Com aconseguir que els nostres fills comencin a sentir-se autònoms?
   Reconèixer les seves capacitats i fomentar la seva autoestima passa perquè els pares aprenguem a confiar en ells.
   Donar-los responsabilitats que puguin assumir. Per exemple, un infant pot ser autònom en una tasca si aquesta no resulta excessivament complexa per tal d’executar-la. Per tant, la criatura està preparada a nivell maduratiu per dur -la a terme.
  Valorar el que fan, recompensar i motivar-los amb elogis i afecte.

Què podem fer per ajudar-los en aquest procés?
  Donar-los uns encàrrecs concrets, adequats i assumibles.
  Reflexionar amb ells sobre les responsabilitats que han d’assumir (per exemple, recollir les joguines o ajudar a parar o desparar taula).

  Ser conseqüents amb les responsabilitats diàries, fer el seguiment i valorar-les.
  Mostrar-los confiança. Han de saber que confiem en ells.

   Deixar que siguin ells mateixos els que resolguin les seves dificultats, evitant actituds sobre protectores.

   Ensenyar-los a conèixer les pròpies capacitats i limitacions. Ajudar-los a reflexionar, que prenguin consciència de les conseqüències de les seves accions.

   Ajudar-los a  ser perseverants i  pacients davant les dificultats  i  no buscar resultats immediats.

   Ajudar-los a corregir els errors, aprenent de les pròpies accions: el fracàs com a part de  l’aprenentatge.

   Esdevenir com a pares un model positiu per a ells, ja que som els seus referents més importants.

Consells per fomentar la responsabilitat dels nostres fills

En un article anterior, titulat Com fomentar la responsabilitat en els infants, vam establir que educar als fills per tal que siguin responsables és un dels principals objectius que tenim com a pares.  Per això, calen estratègies educatives adequades per tal que les normes que els fan ser responsables arrelin de manera que exerceixin aquesta responsabilitat de manera autònoma, és a dir, fins i tot quan no hi hagi ningú supervisant-los i dient-los com cal comportar-se o què cal fer en cada moment.Com també dèiem en aquell article, ningú neix responsable. Cal ensenyar als més petits a ser responsables i per això cal tenir en compte alguns consells:

• Establir normes i límits: Tots necessitem punts de referència per saber què hem de fer i què podem fer en cada moment, el que està bé, el que està malament, el que passarà sino es respecten les normes… Eduquem per viure en societat.

Les normes i límits han de complir uns requisits:

o   Han de ser senzilles i simples.

o   Cal que siguin justes.

o   Cal que els infants tinguin molt clar quines seran les conseqüències si no les compleixen.

o   Cal aplicar les normes de forma coherent i, sobretot, justa.

• Donar responsabilitats atenent a les capacitats i necessitats dels infants.
•  Els pares han de ser coherents comportant-se sempre de la mateixa manera, en base a uns principis i valors.
• No ser arbitrari. Les normes serveixen per a tots per igual, en tots els moments, per això han de ser concretes i respectades per a tothom. També han de ser flexibles i estar obertes a possibles canvis.
• Reflexionar amb ells sobre les accions o responsabilitats que han d’assumir i per què, concretar-les, escriure-les i fer-ne un seguiment.
• Ser exigents amb les seves responsabilitats diàries, però també saber -les valorar. No cal, però, que aquest reconeixement es converteixi en un premi material.
• Mostrar-los confiança quan els encomanem alguna responsabilitat.
• Marcar normes de conducta per aconseguir ajudar-los a complir les seves responsabilitats.
• Potenciar l’autonomia personal dels petits i deixar que siguin ells mateixos els que resolguin les pròpies dificultats, evitant actituds sobre protectores que impedeixin el desenvolupament d’una conducta responsable.
• Ensenyar-los a conèixer les pròpies capacitats i límits perquè sàpiguen en què es poden comprometre.
• Ajudar-los a reflexionar abans d’actuar i fer que s’adonin de les conseqüències de les seves accions.
• Ensenyar-los a ser perseverants i pacients davant les dificultats i a no buscar resultats immediats.
• Ajudar-los a corregir els errors aprenent de les pròpies accions i a entendre el fracàs com una part de l’aprenentatge.
• Ensenyar la responsabilitat a partir de contes, històries i llegendes exemplificadors .
• Ser un model positiu per als fills. Els nens i joves sovint imiten els pares o els tenen com a referents.

Difícilment, un nen arribarà a ser responsable si els seus pares es comporten de forma irresponsable amb ell o amb les seves pròpies obligacions. Per poder exigir, abans hem d’ensenyar.

Claus per afavorir la responsabilitat en els infants i adolescents:

• Demostrar que confiem amb ells, controlant els seus temors o les preocupacions excessives. Alguns temors no estan ben fonamentats o resulten poc efectius.
• Establir quines són les exigències i expectatives als nostres fills tenint en compte els nostres propòsits: Què els demanem? Què els exigim? Què poden fer? Per què? … 
• Adoptar acords familiars ( de vegades per escrit) en relació a les tasques i les responsabilitats. Arribar a acords que comprometin a tota la família i que puguin servir també per la prevenció de conflictes.
• Promoure la constància i l’autodisciplina en relació als seus hàbits i comportaments en general. Reconèixer l’esforç i recompensar els èxits en els comportaments que demostrin més responsabilitat: “ Estem encantats perquè, des de fa un mes, no t’hem de dir que vinguis a les deu”; “Estem encantats perquè ja no t’hem de dir que paris taula o que et rentis les dents”, etcètera.
• Animar-los i ajudar-los a prendre decisions de la manera més adequada possible, valorant els pros i contra de cada alternativa per escollir aquella amb la que guanyi més i es perdi menys, tenint en compte que qualsevol elecció té un cost. Afavorir que recullin tota la informació i que desenvolupin les estratègies d’anàlisi abans de decidir.
• Afavorir que es faci càrrec de les conseqüències de les seves decisions personals.

La responsabilitat és la capacitat que tenen els vostres fills per dur a terme els compromisos adquirits i assumir les conseqüències de les seves accions.

Ser responsable exigeix comprometre's, és a dir, decidir el que s'ha de fer i actuar en conseqüència. La responsabilitat és imprescindible per a ser persones autònomes. Es tracta d'aconseguir que els vostres fills sàpiguen què han de fer i com ho han de fer, a casa, a l'escola, amb els amics, i que ho duguin a terme. En la nostra societat s'ha estès la idea que per tal que els nens siguin feliços se'ls ha d'evitar dificultats i contrarietats i així, sense voler, se'ls sobre protegeix. Aquesta actuació impedeix o dificulta el procés d'adquisició de responsabilitats i de maduresa personal tan importants per a la seva formació. És important potenciar la responsabilitat en un doble àmbit: el personal i el social. 

En l'àmbit personal la responsabilitat es pot desenvolupar en diferents entorns (familiar, escolar, amics). Dins de l'àmbit familiar, és bo que els vostres fills participin en les feines de casa com una responsabilitat compartida, és a dir, sabent i comprenent que la feina de casa és cosa de tots els membres de la família. L'encàrrec és una eina educativa, que ajudarà els vostres fills a tenir una actitud madura i responsable. La confiança que els demostreu envers les activitats encomanades els farà sentir més responsables.

D'altra banda, la participació en les feines de casa farà que se sentin integrants actius en la família. Dins l'entorn escolar, la responsabilitat té a veure amb el compromís dels vostres fills amb el seu procés d'aprenentatge i amb l'assoliment dels objectius escolars. En aquest àmbit, la responsabilitat dels nens i joves també té a veure amb l'hàbit d'estudi i amb saber compaginar l'oci amb les seves obligacions. Pel que fa a l'entorn dels amics, cal que també els nens i joves tinguin una actitud responsable, que siguin capaços de comprometre's amb les seves relacions personals, mantenint una actitud de respecte i sabent posar-se en el lloc dels altres per entendre'ls i ajudar-los.

En l'àmbit social, els vostres fills han d'entendre que formen part d'una societat que els exigeix uns deures, com són la conservació i cura del que és públic, la participació en activitats socials, el respecte i la conservació de la natura, la convivència pacífica..., de manera que si són nens i joves responsables desenvoluparan valors com el compromís i la solidaritat, i esdevindran persones respectuoses amb els altres i amb el medi ambient. D'altra banda, és important saber que el compliment de les responsabilitats reforça l'autoestima, és a dir, els vostres fills se sentiran satisfets amb ells mateixos pel que han pogut realitzar de manera autònoma i, a la vegada, els proporcionarà una major motivació per iniciar nous reptes.

En general, per fomentar el valor de la responsabilitat en els vostres fills caldria:

• Donar-los uns encàrrecs concrets i adequats a la seva edat i característiques personals.
• Reflexionar amb ells sobre les accions o responsabilitats que han d'assumir i per què, concretar-les, escriure-les i fer-ne un seguiment.
• Ser exigents amb les seves responsabilitats diàries, però també saber-les valorar. No cal, però, que aquest reconeixement es converteixi en un premi material.
• Mostrar-los confiança quan els encomanem alguna responsabilitat.
• Marcar normes de conducta per aconseguir ajudar-los a complir les seves responsabilitats.
• Potenciar l'autonomia personal en els vostres fills i deixar-los que siguin ells mateixos els qui resolguin les pròpies dificultats, evitant actituds sobre protectores que impedeixin el desenvolupament d'una conducta responsable.
• Ensenyar-los a conèixer les pròpies capacitats i límits perquè sàpiguen en què es poden comprometre.
• Ajudar-los a reflexionar abans d'actuar i fer que s'adonin de les conseqüències de les seves accions.
• Ensenyar-los a ser perseverants i pacients davant les dificultats i no buscar resultats immediats.
• Ajudar-los a corregir els errors aprenent de les pròpies accions i a entendre el fracàs com una part de l'aprenentatge.
• Ensenyar la responsabilitat a partir de contes, històries i llegendes exemplificadors.
• Ser un model positiu per als vostres fills. Els nens i joves sovint imiten els pares o els tenen com a referents. 

3-6 anys Responsabilitat: 

En aquesta edat comencen a ser més autònoms, però encara necessiten que els digueu constantment el que poden o no poden fer. Volen ajudar i fer petits encàrrecs, tenen desitjos d'agradar als adults i per això solen tenir iniciatives en aquest sentit. Aquest és un potencial que cal aprofitar per fer-los més responsables en el dia a dia. Al final d'aquesta etapa poden mostrar-se rebels davant les pressions dels adults en assumptes com disciplina, autoritat o normes socials. És important llavors marcar límits i no cedir a les seves rebequeries.

Per fomentar el valor de la responsabilitat en aquesta edat és convenient que:

• Reflexioneu amb ells sobre les seves responsabilitats i feu, conjuntament, llistats gràfics i atractius (dibuixos, adhesius...) per fer-ne el seguiment, marcant, per exemple, amb gomets les tasques realitzades...
• Sigueu exigents amb les seves responsabilitats diàries; acostumeu-los a complir les seves obligacions i els compromisos adquirits.
• Valoreu l'esforç dels vostres fills quan compleixen les seves petites responsabilitats.
• Transmeteu als vostres fills que "poden fer-ho", valorant la seva actitud responsable i la feina ben feta. D'aquesta manera aniran adquirint seguretat en ells mateixos.
• Marqueu normes de conducta per ajudar-los a complir les seves responsabilitats.
• Els acompanyeu en les seves activitats diàries, sense sobre protegir-los, perquè cada cop siguin més autònoms i responsables: en la seva cura personal (vestint-se, calçant-se, rentant-se, anant sols al bany...); en menjar correctament, (acabar tot el que té al plat, utilitzar els coberts...); en endreçar els objectes que utilitzin (joguines, llibres, roba...).
• Comenceu a marcar-los tasques que augmentin el seu grau de dificultat de manera progressiva, per tal que aprenguin a concentrar la seva atenció durant un temps
• Es vagin acostumant a realitzar alguna tasca dins de l'àmbit familiar, com pot ser ajudar a preparar els ingredients del menjar, parar taula i repartir el menjar en els plats, ajudar a rentar plats, col·laborar en fer-se el llit, encarregar-se de donar el menjar a la mascota de casa, ...
• Els ajudeu a establir metes realistes adequades a les seves característiques, capacitats i interessos.
• Els feu reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes abans de prendre una decisió.
• Demaneu constància i esforç quan comencen una activitat i no la volen acabar perquè els costa.
• Els animeu en els seus intents per realitzar una activitat encara que no se'n surtin prou bé en un primer moment. Ajudeu-los a tolerar les petites frustracions en cas que no assoleixin els objectius de manera del tot satisfactòria o immediata.
• Els expliqueu contes o històries on es doni valor a la responsabilitat.
• Us mostreu responsables en les activitats que feu. Els vostres fills us imiten i aprenen d'allò que us veuen fer. 

6-12 anys Responsabilitat :

Aquesta etapa és el moment idoni per treballar els valors amb els vostres fills, ja que poden entendre i elaborar argumentacions cada cop més complexes. Poden començar a entendre que per aconseguir els objectius el seu compromís i responsabilitat són del tot necessaris i que, per tant, no poden deixar-se portar per allò que els ve de gust a cada moment. Si la vostra actitud és massa permissiva, els vostres fills es poden convertir en persones amb poca responsabilitat. Així, es fa imprescindible una actitud que afavoreixi la iniciativa, però que al mateix temps mantingui l'exigència per part vostra. Si, per contra, exerciu una pressió massa autoritària, els vostres fills poden convertir-se en persones sense capacitat d'iniciativa. Cada cop els agrada més que els deixin decidir per si mateixos i tenen necessitat de reafirmar el seu jo davant els altres. Per això és molt important que els ajudeu a conèixer les seves possibilitats i els seus límits. També és important ajudar-los a reflexionar abans d'actuar, per tal que aprenguin de les seves conseqüències.

Per fomentar el valor de la responsabilitat en aquesta edat és convenient que:

• S'encarreguin d'alguna tasca dins de l'àmbit familiar, com pot ser preparar l'esmorzar, ajudar a parar taula, fer-se el llit, vigilar un germà petit amb la supervisió d'un adult, rentar plats, fer petites compres, ser responsable de l'alimentació i neteja de la mascota de casa, ...
• Reflexioneu sobre les seves responsabilitats i ajudeu-los a planificar-les. És important, per exemple, que les escriguin per ser-ne més conscients i poder-ne fer el seguiment.
• Sigueu exigents amb les seves responsabilitats diàries; acostumeu-los a complir les seves obligacions i els compromisos adquirits.
• Valoreu l'esforç dels vostres fills quan compleixen les seves petites responsabilitats.
• Transmeteu als vostres fills que “poden fer-ho”, valorant la seva actitud responsable i la feina ben feta. D'aquesta manera aniran adquirint seguretat en ells mateixos.
• Marqueu normes de conducta per ajudar-los a complir les seves responsabilitats.
• Deixeu que siguin ells mateixos els que resolguin les seves dificultats.
• Els ajudeu a ser cada cop més responsables i autònoms en els seus estudis fent un seguiment de la seva agenda, els deures i el temps d'estudi.
• Els ensenyeu a conèixer les seves capacitats i els seus límits i a acceptar-se i estimar-se tal com són. És important conèixer els límits per saber fins a on es poden comprometre i no haver d'arribar a situacions de màxima frustració.
• Els ajudeu a establir metes realistes adequades a les seves característiques, capacitats i interessos.
• Els feu reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes abans de prendre una decisió.
• Els demaneu constància i esforç en les seves obligacions en tots els àmbits: familiars, escolars, socials... i els feu veure que els resultats no sempre són immediats.
• Entenguin que els errors formen part de l'aprenentatge i que allò que és important és reconèixer-los i que els ajudin a millorar.
• Llegeixin contes o històries o vegin pel·lícules on es doni valor a la responsabilitat.
• Us mostreu responsables en les activitats que feu. Els vostres fills us imiten i aprenen d'allò que us veuen fer.

Feines i responsabilitats dels nens a casa segons l’edat. Fer-se grans.

Els  nens els  agrada  tenir  responsabilitats, els  fa ser més grans.  Cal ensenyar-los que les feines s’han de fer sempre, no només quan en tenim ganes. I això no sempre és fàcil. Us deixem una llista de tasques que els fills poden fer segons l’edat. No són llistes rígides ni taxatives, només orientatives. Vosaltres coneixem millor als vostres fills i sabeu què poden i què no poden fer.

La constància i l’exemple són la millor manera d’educar.

Les feines i responsabilitats dels nens de 2 a 5 anys

Quan els nens són petits els agrada sentir-se útils. Els agrada ajudar encara que sigui en coses petites i per nosaltres sense importància. Donar-nos les
agulles d’estendre, portar o treure un plat de taula, guardar una samarreta
al calaix… Animeu-los a participar i col·laborar. I, sobretot, doneu-los-hi les
gràcies quan us ajudin, els estimula i els fa sentir importants i els enriqueix.

A partir dels 2 anys

• Posar la roba bruta al cubell.
• Començar a recollir les joguines.
• Ajudar a parar taula portant alguna cosa

A partir dels 3 anys

• Ordenar els mitjons per colors.
• Regar una planta.
• Retirar-se el plat de taula. 

A partir dels 4 anys 

• Vestir-se i desvestir-se depenent de la roba.
• Poden començar a rentar-se les dents amb ajuda.
• Ajudar a la cuina fent petites receptes similars a les manualitats de l’escola.
• menjar gairebé sol. 

A partir dels 5 anys

• Parar taula, encara que no es posi tot.
• Ajudar quan es va a comparar agafant coses de les estanteries.    posar el plat al rentaplats.
• Classificar els coberts al calaix.
• Fer-se el llit, encara que només sigui estirant la roba. 
• Recollir les joguines després de jugar.

COM POSAR LÍMITS ALS INFANTS DE MANERA RESPECTUOSA?

PER REFLEXIONAR…

COM POSAR LÍMITS ALS INFANTS 

DE MANERA RESPECTUOSA?

Autores: Laia Piqué i Núria Gros

Un dels temes que més preocupacions, dificultats i preguntes us genera a les famílies en el vostre dia a dia és el tema dels límits. Quan i com hem de posar  límits?  Quins  límits  són adequats  i quins  no? Un límit  és un càstig? En aquest article aprofundirem en aquesta temàtica posant atenció i observant els diversos aspectes que a nivell personal ens poden dificultar alhora de posar límits als infants.

QUÈ SÓN ELS LÍMITS?

Els límits formen part de la vida, les cèl·lules del nostre cos estan formades per una membrana que és el límit entre el dins i l’afora, la nostra pell és un límit entre el jo i l’entorn, les nostres cases tenen parets que fan de límit entre la nostra llar i la del veí… tot allò que ens envolta té límits.

Els límits cuiden i responen al benestar i a les necessitats dels infants, dels adults i de l’entorn. Donen seguretat i ajuden als nens i nenes a entendre com funciona el seu món i a relacionar-s’hi  de manera  sana i nutritiva. Quan els posem des de la seguretat, la tranquil·litat  i la disponibilitat, són un acte d’amor.

QUINES  DIFICULTATS  ENS  TROBEM  ELS ADULTS  A L’HORA  DE POSAR LÍMITS?

Sovint  posar límits ens fa sentir culpables ja que mouen l’emocionalitat dels  nostres  nens  i nenes.  Davant   d’un  límit  que  els  frustra,  poden reaccionar enfadant-se,    posant-se    tristos…   aquestes    emocions, reclamen   de  la  nostra  presència,   disponibilitat   i  capacitat   d’acollir  i acompanyar l’emoció de l’infant. Això, és difícil de fer, quan sovint només veiem els nostres fills i filles una estoneta  al vespre després de jornades laborals maratonianes.

D’altra banda, la creença sovint és que els nens i nenes són més feliços quan estan contents, per això quan el veiem plorar o enfadar-se davant un límit creiem que els estem perjudicant. És important trencar amb aquesta creença   limitant,   ja   que   la   felicitat   no   està   relacionada exclusivament  amb l’alegria,  un infant serà més saludable  i per tant, en conjunt més feliç, quan és capaç de transitar per les diferents emocions (alegria, tristesa, ràbia, por) que apareixen en el transcurs de la vida, sense quedar-se fixa’t en una concreta.

Alhora de posar un límit, hem d’observar més enllà del que està succeint en aquell  moment  concret. És a dir, a vegades  l’emocionalitat (tristesa, ràbia…) que presenten  els nens i nenes  davant  d’un límit pot no estar directament  relacionada  amb  aquella  situació  concreta que com adults estem   limitant,   sinó  amb   un  conjunt   d’emocions   acumulades   i  no gestionades derivades de necessitats no satisfetes (gelosia per naixement de germans, necessitat de compartir més temps amb els pares…). Poder entendre   que  el  comportament   dels   infants   està   relacionat   amb   la necessitat que tenen de rebre presència, amor i cura per part dels adults, fa que puguem  llegir les actuacions dels nostres fills i filles d’una manera més  profunda  i puguem  acollir   i donar  resposta  a la seva necessitat autèntica.

Una altra de les dificultats que observem  a l’hora de posar límits, és que sovint els pares i mares relacioneu els límits amb una educació autoritària similar  a la que  veu  rebre qua éreu petits.  En aquest  sentit,  és bàsic aprendre a diferenciar  l’autoritat de l’autoritarisme,  així com els límits dels  càstigs,  un límit  respon  a la necessitat  de cuidar a l’infant  i són conseqüqncia directa d’acte.

Moltes  vegades,  la dificultat en gestionar els límits amb els infants venen derivats de la dificultat que tenim com a adults en posar límits en els diferents àmbits de la nostra pròpia vida (a la feina, amb la parella, amb els amics…), si com a adults  som capaços de validar els nostres propis límits, farem de mirall als nostres fills i filles, ajudant-los a integrar els seus límits sense jutjar-los.

COM POSAR ELS LÍMITS?

Tot i que no hi ha receptes màgiques,  ni fórmules magistrals  a l’hora de posar límits si que podem  dir que hem de tenir en compte  els següents aspectes a l’hora de posar-los:

• Els límits han de respondre a les necessitats  i moment  evolutiu  de l’infant.
• Són conseqüència directe de l’acció del nen o nena, per tant han de ser proporcionals.
• De manera clara, concreta i acotada en el temps.
• Sense justificacions i sense perdre’ns en explicacions racionals que només responen a la necessitat que tenim els adults d’alleugerir el nostre propi malestar.
•  Amb seguretat, tranquil·litat i respecte.
• Situant-nos  en una  posició  que  ens  puguem  mirar  als  ulls  a la mateixa alçada.
•  Sense jutjar ni desvaloritzar al nen o la nena.
• Sense tractes, ni entrant en rols igualitaris que generin confusió als infants.

Per acabar, dir que un cop posat el límit, és imprescindible que els adults siguem capaços d’acollir les emocions que emergeixen, acompanyant als nens i nenes a gestionar la tristesa, la ràbia, la frustració, la impotqncia… que puguin estar sentint.  Sense jutjar-los, simplement estant al seu costat, presents  i disponibles,  aquesta  és una de les claus per transformar  la relació amb els nostres  fills i poder gestionar els límits des de l’amor, entenent-los com un acte que cuida.

Posar límits no ha estat mai una tasca fàcil.

Actualment observem cada dia que la manca de límits en els nostres infants i joves és una realitat.

La paraula “límit” té que veure amb la vora, amb el terme o final d’alguna cosa, té que veure amb la frontera, té que veure amb “fins aquí n’hi ha prou”.

Així escrit sembla molt fàcil, però no és tan senzill com sembla. Els límits són necessaris.

La funció de posar límits significa contenir, tenir cura i protegir. Mai és tard per posar límits i és important pel desenvolupament emocional de l’infant. Un infant que no accepta els límits ens està parlant i està volent dir alguna cosa.

Des de l’inici de la vida tenim límits. Quan un bebq neix, tot és confós. Ningú recorda aquest moment, perz des de l’inici de la vida les persones que tenen cura de l’infant comencen a posar límits: quan es dóna el pit o el biberó, quan s’ha d’anar a dormir, quan es pot jugar, quan és el moment del bany… Això permet al bebè adquirir uns hàbits, una rutina i posar ordre al seu pensament.

Per on comencem?

El  respecte  és una  base  important per  una  bona  entesa entre pares/mares i fills, d’una forma recíproca. Els fills deuen respectar els pares/mares, però els pares/mares han de respectar els fills. A partir del respecte s’adaptaran i transformaran les normes, els acords i les rutines en funció de les edats i les necessitats dels infants.

Posar límits no significa cridar, amenaçar, fer retrets. Quan es posa un límit i com  a conseqüqncia l’infant té una  rabieta, és important mantenir la calma i no espantar-se. És important poder parlar en els moments que no hi ha rebequeria, trobar uns moments de reflexió amb l’infant,  és bàsic pel seu bon desenvolupament emocional.

Una feina de cada dia. És important que cada dia intentem buscar una estona dins la rapidesa de cada dia per escoltar els nostres fills. Què ens parem a pensar com està el nostre fill/a: Està content? Està trist? Se sent abatut? Se sent frustrat? Per què no em fa cas?

A la pràctica:

• Posar límits no és una tasca fàcil.
• No hi ha una “recepta” màgica.
• Els límits protegeixen i contenen. Donen seguretat.
• És necessari aplicar unes regles de joc que són la base i fonament per formar infants responsables.
• És important aplicar els límits i normes a les circumstàncies personals i edat de l’infant.
• Quan els adults posem límits, pot produir ràbia i enuig en l’infant. És normal. Amb el temps els límits calmen i donen tranquil·litat.
• És important que l’infant pugui expressar els seus sentiments.
• És important poder escoltar i reflexionar.
• Els adults som un model a seguir pels infants.
• És important deixar clar quina conducta és adequada i quina no ho és.Tenir una actitud d’ensenyar, no de manar.
• Els càstigs han de ser reparadors i per poder aprendre.
• Els càstigs no són condemnes.
• És important crear una ambient de respecte.
• Donar les ordres amb claredat, amb fermesa i amabilitat i després agrair sempre el que s’ha fet.
• És important posar normes i límits per amor i convenciment, mai per por o per coacció.

Preguntes amb resposta

Quan estem en llocs públics i em demana coses, he de donar-li perquè no faci una rebequeria més grossa?

Si les demandes dels fills no ens semblen adequades, no les hem de satisfer i menys per evitar una rebequeria. Si estan en un lloc públic no el podem contenir, el millor serà marxar a casa o a un lloc on puguem ajudar-lo. Hem de mantenir el no que hem donat però tolerant la ràbia que li pot generar, ajudant-lo a tolerar-la ell mateix com un procés de la frustració. Poc a poc anirà disminuint. 

Si l’altre progenitor ha posat un càstig que jo penso que és excessiu, el puc modificar?

Els límits han de ser mantinguts i en el possible, acordats per ambdós pares. Si pensem que l’altre progenitor s’ha excedit, haurem de parlar amb ell sense el infant present i valorar la modificació del càstig sempre que s’estigui d’acord. El progenitor que ha posat el càstig serà l’encarregat de modificar-lo, explicant al fill les raons o arribant a un acord, però mai hem de desautoritzar-nos entre els adults davant els fills.

Treballo moltes hores i quan arribo cansada, prefereixo passar una bona estona amb els fills i evitar enfrontaments.

Hem de procurar que el temps que passem amb els fills sigui de qualitat però això no ha d’anar en detriment d’educar-los i posar-los límits. Si no volem enfrontaments, podem posar les normes de forma tranquil·la i ferma però no deixar de fer el que vulguin per evitar conflictes. Donar opcions ens pot ajudar a que el nen també tingui sensació de que decideix. Amb la roba per exemple, deixar escollir entre dos pantalons o dos jerseis que nosaltres haurem decidit prèviament. Un dels temes que més preocupacions, dificultats i preguntes us genera a les famílies en el vostre dia a dia és el tema dels límits. 

Quan i com hem de posar límits? Quins límits són adequats i quins no? Un límit és un càstig? En aquest article aprofundirem en aquesta temàtica posant atenció i observant els diversos aspectes que a nivell personal ens poden dificultar alhora de posar límits als infants.

QUINES DIFICULTATS ENS TROBEM ELS ADULTS A L’HORA DE POSAR LÍMITS?

Sovint posar límits ens fa sentir culpables ja que mouen l’emocionalitat dels nostres nens i nenes. Davant d’un límit que els frustra, poden reaccionar  enfadant-se,  posant-se tristos… aquestes emocions, reclamen de la nostra presència, disponibilitat i capacitat d’acollir i acompanyar l’emoció de l’infant. Això, és difícil de fer, quan sovint només veiem els nostres fills i filles una estoneta al vespre després de jornades laborals maratonianes.

D’altra banda, la creença sovint és que els nens i nenes són més feliços quan estan contents, per això quan el veiem plorar o enfadar-se davant un límit creiem que els estem perjudicant. És important trencar amb aquesta creença limitant, ja que la felicitat no està relacionada exclusivament amb l’alegria, un infant  serà més saludable i per tant, en conjunt més feliç, quan és capaç de transitar per les diferents emocions (alegria, tristesa, ràbia, por) que apareixen en el transcurs de la vida, sense quedar-se fixa’t en una concreta.

Alhora de posar un límit, hem d’observar més enllà del que està succeint en aquell moment concret. És a dir, a vegades l’emocionalitat (tristesa, ràbia…) que presenten els nens i nenes davant d’un límit pot no estar directament relacionada amb aquella situació concreta que com adults estem limitant, sinó amb un conjunt d’emocions acumulades i no gestionades derivades de necessitats no satisfetes (gelosia per naixement de germans, necessitat de compartir més temps amb els pares…).

Poder entendre que el comportament dels infants està relacionat amb la necessitat que tenen de rebre presència, amor i cura per part dels adults, fa que puguem llegir les actuacions dels nostres fills i filles d’una manera més profunda i puguem acollir  i donar resposta a la seva necessitat autèntica.

Una altra de les dificultats que observem a l’hora de posar límits, és que sovint els pares i mares relacioneu els límits amb una educació autoritària similar a la que veu rebre qua éreu petits. En aquest sentit, és bàsic aprendre a diferenciar l’autoritat de l’autoritarisme, així com els límits dels càstigs, un límit respon a la necessitat de cuidar a l’infant i són conseqüqncia directa d’acte.

Per acabar, dir que un cop posat el límit, és imprescindible que els adults siguem capaços d’acollir les emocions que emergeixen, acompanyant als nens i nenes a gestionar la tristesa, la ràbia, la frustració, la impotqncia… que puguin estar sentint.Sense jutjar-los, simplement estant al seu costat, presents idisponibles, aquesta és una de les claus per transformar la relaci ó amb els nostres fills i poder gestionar els límits des de l’amor, entenent-los com un acte que cuida.

La importància de posar límits als nens. Com ho fem?

La falta de normes i límits en els nens pot tenir conseqüències molt dolentes per a la seva educació i la seva maduració. És important actuar amb fermesa i coherqncia perz també ens hem d’adaptar a les circumstàncies familiars i al caràcter de cada nen. Tot això de vegades, si afegim el ritme de vida que portem, ens pot resultar difícil i ens sorgeixen dubtes de si ho estem fent bé o no. Tranquils, es un dubte que ens ha sorgit a tots els pares en algun moment o altre!