COM POSAR LÍMITS ALS INFANTS DE MANERA RESPECTUOSA?

PER REFLEXIONAR…

COM POSAR LÍMITS ALS INFANTS 

DE MANERA RESPECTUOSA?

Autores: Laia Piqué i Núria Gros

Un dels temes que més preocupacions, dificultats i preguntes us genera a les famílies en el vostre dia a dia és el tema dels límits. Quan i com hem de posar  límits?  Quins  límits  són adequats  i quins  no? Un límit  és un càstig? En aquest article aprofundirem en aquesta temàtica posant atenció i observant els diversos aspectes que a nivell personal ens poden dificultar alhora de posar límits als infants.

QUÈ SÓN ELS LÍMITS?

Els límits formen part de la vida, les cèl·lules del nostre cos estan formades per una membrana que és el límit entre el dins i l’afora, la nostra pell és un límit entre el jo i l’entorn, les nostres cases tenen parets que fan de límit entre la nostra llar i la del veí… tot allò que ens envolta té límits.

Els límits cuiden i responen al benestar i a les necessitats dels infants, dels adults i de l’entorn. Donen seguretat i ajuden als nens i nenes a entendre com funciona el seu món i a relacionar-s’hi  de manera  sana i nutritiva. Quan els posem des de la seguretat, la tranquil·litat  i la disponibilitat, són un acte d’amor.

QUINES  DIFICULTATS  ENS  TROBEM  ELS ADULTS  A L’HORA  DE POSAR LÍMITS?

Sovint  posar límits ens fa sentir culpables ja que mouen l’emocionalitat dels  nostres  nens  i nenes.  Davant   d’un  límit  que  els  frustra,  poden reaccionar enfadant-se,    posant-se    tristos…   aquestes    emocions, reclamen   de  la  nostra  presència,   disponibilitat   i  capacitat   d’acollir  i acompanyar l’emoció de l’infant. Això, és difícil de fer, quan sovint només veiem els nostres fills i filles una estoneta  al vespre després de jornades laborals maratonianes.

D’altra banda, la creença sovint és que els nens i nenes són més feliços quan estan contents, per això quan el veiem plorar o enfadar-se davant un límit creiem que els estem perjudicant. És important trencar amb aquesta creença   limitant,   ja   que   la   felicitat   no   està   relacionada exclusivament  amb l’alegria,  un infant serà més saludable  i per tant, en conjunt més feliç, quan és capaç de transitar per les diferents emocions (alegria, tristesa, ràbia, por) que apareixen en el transcurs de la vida, sense quedar-se fixa’t en una concreta.

Alhora de posar un límit, hem d’observar més enllà del que està succeint en aquell  moment  concret. És a dir, a vegades  l’emocionalitat (tristesa, ràbia…) que presenten  els nens i nenes  davant  d’un límit pot no estar directament  relacionada  amb  aquella  situació  concreta que com adults estem   limitant,   sinó  amb   un  conjunt   d’emocions   acumulades   i  no gestionades derivades de necessitats no satisfetes (gelosia per naixement de germans, necessitat de compartir més temps amb els pares…). Poder entendre   que  el  comportament   dels   infants   està   relacionat   amb   la necessitat que tenen de rebre presència, amor i cura per part dels adults, fa que puguem  llegir les actuacions dels nostres fills i filles d’una manera més  profunda  i puguem  acollir   i donar  resposta  a la seva necessitat autèntica.

Una altra de les dificultats que observem  a l’hora de posar límits, és que sovint els pares i mares relacioneu els límits amb una educació autoritària similar  a la que  veu  rebre qua éreu petits.  En aquest  sentit,  és bàsic aprendre a diferenciar  l’autoritat de l’autoritarisme,  així com els límits dels  càstigs,  un límit  respon  a la necessitat  de cuidar a l’infant  i són conseqüqncia directa d’acte.

Moltes  vegades,  la dificultat en gestionar els límits amb els infants venen derivats de la dificultat que tenim com a adults en posar límits en els diferents àmbits de la nostra pròpia vida (a la feina, amb la parella, amb els amics…), si com a adults  som capaços de validar els nostres propis límits, farem de mirall als nostres fills i filles, ajudant-los a integrar els seus límits sense jutjar-los.

COM POSAR ELS LÍMITS?

Tot i que no hi ha receptes màgiques,  ni fórmules magistrals  a l’hora de posar límits si que podem  dir que hem de tenir en compte  els següents aspectes a l’hora de posar-los:

• Els límits han de respondre a les necessitats  i moment  evolutiu  de l’infant.
• Són conseqüència directe de l’acció del nen o nena, per tant han de ser proporcionals.
• De manera clara, concreta i acotada en el temps.
• Sense justificacions i sense perdre’ns en explicacions racionals que només responen a la necessitat que tenim els adults d’alleugerir el nostre propi malestar.
•  Amb seguretat, tranquil·litat i respecte.
• Situant-nos  en una  posició  que  ens  puguem  mirar  als  ulls  a la mateixa alçada.
•  Sense jutjar ni desvaloritzar al nen o la nena.
• Sense tractes, ni entrant en rols igualitaris que generin confusió als infants.

Per acabar, dir que un cop posat el límit, és imprescindible que els adults siguem capaços d’acollir les emocions que emergeixen, acompanyant als nens i nenes a gestionar la tristesa, la ràbia, la frustració, la impotqncia… que puguin estar sentint.  Sense jutjar-los, simplement estant al seu costat, presents  i disponibles,  aquesta  és una de les claus per transformar  la relació amb els nostres  fills i poder gestionar els límits des de l’amor, entenent-los com un acte que cuida.

Posar límits no ha estat mai una tasca fàcil.

Actualment observem cada dia que la manca de límits en els nostres infants i joves és una realitat.

La paraula “límit” té que veure amb la vora, amb el terme o final d’alguna cosa, té que veure amb la frontera, té que veure amb “fins aquí n’hi ha prou”.

Així escrit sembla molt fàcil, però no és tan senzill com sembla. Els límits són necessaris.

La funció de posar límits significa contenir, tenir cura i protegir. Mai és tard per posar límits i és important pel desenvolupament emocional de l’infant. Un infant que no accepta els límits ens està parlant i està volent dir alguna cosa.

Des de l’inici de la vida tenim límits. Quan un bebq neix, tot és confós. Ningú recorda aquest moment, perz des de l’inici de la vida les persones que tenen cura de l’infant comencen a posar límits: quan es dóna el pit o el biberó, quan s’ha d’anar a dormir, quan es pot jugar, quan és el moment del bany… Això permet al bebè adquirir uns hàbits, una rutina i posar ordre al seu pensament.

Per on comencem?

El  respecte  és una  base  important per  una  bona  entesa entre pares/mares i fills, d’una forma recíproca. Els fills deuen respectar els pares/mares, però els pares/mares han de respectar els fills. A partir del respecte s’adaptaran i transformaran les normes, els acords i les rutines en funció de les edats i les necessitats dels infants.

Posar límits no significa cridar, amenaçar, fer retrets. Quan es posa un límit i com  a conseqüqncia l’infant té una  rabieta, és important mantenir la calma i no espantar-se. És important poder parlar en els moments que no hi ha rebequeria, trobar uns moments de reflexió amb l’infant,  és bàsic pel seu bon desenvolupament emocional.

Una feina de cada dia. És important que cada dia intentem buscar una estona dins la rapidesa de cada dia per escoltar els nostres fills. Què ens parem a pensar com està el nostre fill/a: Està content? Està trist? Se sent abatut? Se sent frustrat? Per què no em fa cas?

A la pràctica:

• Posar límits no és una tasca fàcil.
• No hi ha una “recepta” màgica.
• Els límits protegeixen i contenen. Donen seguretat.
• És necessari aplicar unes regles de joc que són la base i fonament per formar infants responsables.
• És important aplicar els límits i normes a les circumstàncies personals i edat de l’infant.
• Quan els adults posem límits, pot produir ràbia i enuig en l’infant. És normal. Amb el temps els límits calmen i donen tranquil·litat.
• És important que l’infant pugui expressar els seus sentiments.
• És important poder escoltar i reflexionar.
• Els adults som un model a seguir pels infants.
• És important deixar clar quina conducta és adequada i quina no ho és.Tenir una actitud d’ensenyar, no de manar.
• Els càstigs han de ser reparadors i per poder aprendre.
• Els càstigs no són condemnes.
• És important crear una ambient de respecte.
• Donar les ordres amb claredat, amb fermesa i amabilitat i després agrair sempre el que s’ha fet.
• És important posar normes i límits per amor i convenciment, mai per por o per coacció.

Preguntes amb resposta

Quan estem en llocs públics i em demana coses, he de donar-li perquè no faci una rebequeria més grossa?

Si les demandes dels fills no ens semblen adequades, no les hem de satisfer i menys per evitar una rebequeria. Si estan en un lloc públic no el podem contenir, el millor serà marxar a casa o a un lloc on puguem ajudar-lo. Hem de mantenir el no que hem donat però tolerant la ràbia que li pot generar, ajudant-lo a tolerar-la ell mateix com un procés de la frustració. Poc a poc anirà disminuint. 

Si l’altre progenitor ha posat un càstig que jo penso que és excessiu, el puc modificar?

Els límits han de ser mantinguts i en el possible, acordats per ambdós pares. Si pensem que l’altre progenitor s’ha excedit, haurem de parlar amb ell sense el infant present i valorar la modificació del càstig sempre que s’estigui d’acord. El progenitor que ha posat el càstig serà l’encarregat de modificar-lo, explicant al fill les raons o arribant a un acord, però mai hem de desautoritzar-nos entre els adults davant els fills.

Treballo moltes hores i quan arribo cansada, prefereixo passar una bona estona amb els fills i evitar enfrontaments.

Hem de procurar que el temps que passem amb els fills sigui de qualitat però això no ha d’anar en detriment d’educar-los i posar-los límits. Si no volem enfrontaments, podem posar les normes de forma tranquil·la i ferma però no deixar de fer el que vulguin per evitar conflictes. Donar opcions ens pot ajudar a que el nen també tingui sensació de que decideix. Amb la roba per exemple, deixar escollir entre dos pantalons o dos jerseis que nosaltres haurem decidit prèviament. Un dels temes que més preocupacions, dificultats i preguntes us genera a les famílies en el vostre dia a dia és el tema dels límits. 

Quan i com hem de posar límits? Quins límits són adequats i quins no? Un límit és un càstig? En aquest article aprofundirem en aquesta temàtica posant atenció i observant els diversos aspectes que a nivell personal ens poden dificultar alhora de posar límits als infants.

QUINES DIFICULTATS ENS TROBEM ELS ADULTS A L’HORA DE POSAR LÍMITS?

Sovint posar límits ens fa sentir culpables ja que mouen l’emocionalitat dels nostres nens i nenes. Davant d’un límit que els frustra, poden reaccionar  enfadant-se,  posant-se tristos… aquestes emocions, reclamen de la nostra presència, disponibilitat i capacitat d’acollir i acompanyar l’emoció de l’infant. Això, és difícil de fer, quan sovint només veiem els nostres fills i filles una estoneta al vespre després de jornades laborals maratonianes.

D’altra banda, la creença sovint és que els nens i nenes són més feliços quan estan contents, per això quan el veiem plorar o enfadar-se davant un límit creiem que els estem perjudicant. És important trencar amb aquesta creença limitant, ja que la felicitat no està relacionada exclusivament amb l’alegria, un infant  serà més saludable i per tant, en conjunt més feliç, quan és capaç de transitar per les diferents emocions (alegria, tristesa, ràbia, por) que apareixen en el transcurs de la vida, sense quedar-se fixa’t en una concreta.

Alhora de posar un límit, hem d’observar més enllà del que està succeint en aquell moment concret. És a dir, a vegades l’emocionalitat (tristesa, ràbia…) que presenten els nens i nenes davant d’un límit pot no estar directament relacionada amb aquella situació concreta que com adults estem limitant, sinó amb un conjunt d’emocions acumulades i no gestionades derivades de necessitats no satisfetes (gelosia per naixement de germans, necessitat de compartir més temps amb els pares…).

Poder entendre que el comportament dels infants està relacionat amb la necessitat que tenen de rebre presència, amor i cura per part dels adults, fa que puguem llegir les actuacions dels nostres fills i filles d’una manera més profunda i puguem acollir  i donar resposta a la seva necessitat autèntica.

Una altra de les dificultats que observem a l’hora de posar límits, és que sovint els pares i mares relacioneu els límits amb una educació autoritària similar a la que veu rebre qua éreu petits. En aquest sentit, és bàsic aprendre a diferenciar l’autoritat de l’autoritarisme, així com els límits dels càstigs, un límit respon a la necessitat de cuidar a l’infant i són conseqüqncia directa d’acte.

Per acabar, dir que un cop posat el límit, és imprescindible que els adults siguem capaços d’acollir les emocions que emergeixen, acompanyant als nens i nenes a gestionar la tristesa, la ràbia, la frustració, la impotqncia… que puguin estar sentint.Sense jutjar-los, simplement estant al seu costat, presents idisponibles, aquesta és una de les claus per transformar la relaci ó amb els nostres fills i poder gestionar els límits des de l’amor, entenent-los com un acte que cuida.

La importància de posar límits als nens. Com ho fem?

La falta de normes i límits en els nens pot tenir conseqüències molt dolentes per a la seva educació i la seva maduració. És important actuar amb fermesa i coherqncia perz també ens hem d’adaptar a les circumstàncies familiars i al caràcter de cada nen. Tot això de vegades, si afegim el ritme de vida que portem, ens pot resultar difícil i ens sorgeixen dubtes de si ho estem fent bé o no. Tranquils, es un dubte que ens ha sorgit a tots els pares en algun moment o altre!